dissabte, 13 de juny del 2009

“EN MEMÒRIA D’UNA SOBIRANA”

“EN MEMÒRIA D’UNA SOBIRANA”

Diari AVUI 2 de maig del 2003

Consideracions entorn a Marguerite Yourcenar i al desig

20051124102941-yourcenar_thumb[4] El proper 8 de juny es compliran cent anys del naixement de Marguerite Yourcenar a Brusel·les. Contràriament al que s’observa en d’altres països europeus, a Catalunya no sembla pas que hi hagi massa “fervor yourcenarià”, si ho considerem a partir de les publicacions que fins ara no han sortit o dels actes que tampoc no s’han fet ressò de l’esdeveniment. En català només hi ha traducció de l’Obra Negra, de Memòries d’Adrià, d’Alexis i d’El temps, aquest gran escultor, publicades en diferents editorials.

Per això, em plau fer ara un lloc en el meu record a aquesta excel·lent escriptora a tall d’homenatge, bo i sabent, d’una banda, que no ho puc dir tot sobre ella, i de l’altra que, si hagués de parlar de la seva obra a la menuda, em caldrien tots els fulls d’aquest suplement.

Efectivament, en coneixem una part de la correspondència -que comprèn unes 320  cartes adreçades a amics, amigues, editors, familiars i d’altres-, la resta, que figura entre les obres encara segellades fins al 2037, en conté encara unes 1300 més, sense comptar les que ella mateixa va cremar; però, sobretot, Marguerite Yourcenar, moguda pel seu interès per tots els àmbits del saber i de la vida -perquè cap tema no la deixava indiferent-, cultivà pràcticament tots els gèneres literaris: novel·la curta, llarga, assaig, contes, memòries d’ella o d’altres -em refereixo a la trilogia de la pròpia nissaga familiar i a les d’Adrià-, gosà fer unes petites temptatives en el teatre (gènere no massa cultivat entre les dones escriptores), unes quantes més reeixides en poesia, vessant que, sota la influència dels clàssics i per amor a ells, cultivà des de molt joveneta, i acabà la seva vida -al desembre del 1987- amb un recull de pensaments i de màximes significatius per a ella, que havia anat emmagatzemant a partir dels seus contactes amb les diverses savieses espirituals d’arreu del món i que demanà que fos editat amb les fotografies dels viatges que van fer plegats, ella i el seu darrer company de vida, Jerry Wilson, fotògraf professional i uns quants anys més jove. És un volum poètic petit i evocador de la plàcida serenitat dels anys de Yourcenar anciana, un recull íntim, pròxim a la poesia de Rilke, centrat en un present essencialment contemplatiu: La voix des choses.

yourcemanos

Enrere quedaven tot el seu rigorós treball de documentació i d’anar personalment a les fonts per tal de perfilar, el més ajustadament possible a l’època, a l’ambient i als perfils humans, els protagonistes de les seves obres principals. Tenia molta cura del seu treball, el volia perfecte i hi feia constants correccions. També tendia a explicar-ne el sentit amb introduccions, presentacions crítiques, notes i comentaris, de manera que el lector no se sentís “orfe” davant el text. Sense que ni la seva obra ni el seu estil es puguin inscriure en cap moviment artístic concret o tendència del segle XX, tots dos presenten un equilibri i una estabilitat i la seva creació és alhora avanguardista, clàssica i torbadora.

Marguerite Yourcenar no tingué mai fills infants; les seves paraules sobre la procreació són contundents: “ Il vaut mieux s’occuper de créer sa propre vie que penser à la procréation” (“Val més dedicar-se a crear la pròpia vida que pensar en la procreació”), però no per això fou menys prolífica, i en dóna fe el seu llegat. Perquè el desig d’escriure pot ser en una dona tan fonamental com el d’infantar i, molt possiblement, respon a la mateixa pulsió de vida, tot i que en altres èpoques, inclosa la que li tocà de viure a ella, fos menys acceptat per la societat i tingués un caire més marginal que el de la procreació.

Estableixo la precedent comparació per tal d’introduir la concepció del desig com a capacitat d’interès per la vida en les seves distintes manifestacions, com a adhesió incondicional a tot allò que respira creativitat, maduració i perfeccionament d’un mateix, en un coneixement cada vegada més profund que duu a la saviesa. En aquest sentit, Marguerite Yourcenar va deixar ben acomplert el seu desig.

El desig estaria radicalment oposat amb un caràcter depressiu, massa introvertit o apàtic, escèptic, desinteressat per la pròpia persona i per l’entorn. Malgrat la vida no exempta de dificultats i de dolors que li tocà de viure, Yourcenar fou tot el contrari de les característiques suara esmentades: des de nena sentí absoluta curiositat pel món que l’envoltava i s’hi integrà prou bé malgrat la pèrdua de la seva mare quan ella només tenia 10 dies de vida. De gran, sembla que era de tracte afable amb força sentit de l’humor i, com també feia Emily Brontë, pastava ella mateixa el seu pa, imatge que comparava precisament amb la de l’escriptura doncs deia que, en ambdues pràctiques, procedia de la mateixa manera: deixant reposar “el ferment” el temps necessari i efectuant-ne també en temps just “la cocció”.

El desig ens vincula amb la vida perquè estimula i activa la nostra capacitat d’aprenentatge i de coneixement a tots nivells i el nostre vessant de relació amb els altres. És una força poderosa que ens guia, ens empeny o tiba de nosaltres en dos eixos: cap endavant, projectant-nos en el futur, i amunt, cap a un nivell superior, més enllà de la mediocritat amb què bon munt s’acontenten. Compren tot allò a què Plató deia que hem de tendir: la suprema Veritat, la suprema Bellesa, la Bondat absoluta, aspectes que poden omplir una vida sencera i als quals Yourcenar s’adherí de forma incondicional.

Pel que fa al desig concret d’escriure, que per a ella era una exigència i una necessitat de l’esperit, va poder-lo acomplir en primer lloc gràcies al recolzament que en tot moment li oferí el seu pare, el qual posà ben aviat al seu abast l’accès a la cultura, als viatges i a la mateixa formació que en la seva època estava reservada als nois, fent d’ella una filla, però també una confident i una amiga. Fou el pare qui li facilità l’entrada al món literari amb l’edició dels seus primers poemes a compte d’autor, Les Charités d’Alcippe, i fou amb ell que buscà i trobà el seu nom d’escriptora, anagrama de l’autèntic cognom familiar CRAYENCOUR . També amb el pare va escriure una única obra -discreta- “a quatre mans”. Potser si la mare li hagués viscut, no hauria pogut donar lliure curs a la pràctica de l’escriptura perquè, en aquest cas, hauria rebut l’educació tradicional, convencional i inculcadora d’actituds passives que corresponia a una noieta del seu medi més aviat aristocràtic i, més reclosa, el seu món i la seva imaginació se n’haurien ressentit.

Va decidir la seva vocació i vida futura als 9 anys, tot fent-se a ella mateixa la promesa que seria important i, un cop acceptat el “sacerdoci” que comporta l’escriptura, s’hi mantingué fidel -sovint en soledat, en l’exili dels seus 40 anys a Amèrica- reservant-se un espai (“l’habitació pròpia” de la Woolf), un temps i una zona de silenci als encontorns de la seva caseta de Mounts Deserts Island, per tal d’afavorir la creació. En el meu vessant de traductora, he tingut l’ocasió i el privilegi de viure de prop la forma de treballar d’una altra escriptora, grega, -Basa Solomoú Xanthaki- que actua amb idèntica disciplina: treballa unes 3 hores matí i tarda, en soledat i, quan ho fa, sovint ni tan sols despenja el telèfon si sona “per tal de no destorbar l’ofici diví de l’escriptura”.

Però tornem a un altre aspecte del desig en Marguerite Yourcenar. Era un esperit singular, que s’havia de realitzar també de forma singular. No en va dugué el nom d’una flor; no en va en la seva versió grega el seu nom significa “perla”...

Sovint, tot i la seva profunda honestedat, els seus desigs li dificultaren la pròpia realització. Aleshores la saviesa del Cosmos s’encarregà de tornar-li a oferir oportunitats de represa i de creació. M’explicaré: gairebé tota la seva vida, com una característica i una constant de la seva personalitat, més ben dit, de la seva sexualitat, Yourcenar se sentí atreta per homes que desitjaven -i/o estimaven- d’altres homes i no pas dones. El menyspreu de què reiteradament fou objecte en una d’aquestes relacions (ella tenia uns 30 anys) li feria l’ànima i fins i tot el cos, de tan intenses i apassionades com eren les seves inclinacions. Aquest amor no correspost la postrà en un estat seriós de negativitat i durant molts anys fou incapaç d’escriure una línia. Doncs bé, en aquell moment, l’atzar i un viatge a la Grècia que ella estimava li oferiren la companyia i l’amistat del poeta i psicoanalista grec Andreas Embirikos amb qui va recorrer l’Egeu i el continent hel·lè cap al 1935. Ell l’ajudà a mirar el seu desig cara a cara per tal de guarir-lo i de superar-lo i, d’aquell desig no satisfet i del dolor consegüent, d’aquella extraordinària passió, van néixer tres obres literàries significatives en elles mateixes -Les songes et les sorts, Feux i Le coup de grâce- però que també li van preparar el camí per a la redacció del que serien, força anys després, les seves obres mestres. Al moment en què ho creia tot perdut, Marguerite Yourcenar es posà en mans de la vida i ella li facilità els instruments necessaris per al seu desig més genuí: escriure, escriure’s.

Mai no va passar per un institut ni per una Universitat, però arribà la primera a l’Académie francesa. Amb ella i amb tantes altres dones que, al llarg de la història, han fet de l’escriptura la seva passió, tenim tota una genealogia que ens ha precedit i l’àmbit de l’expressió literària pot gaudir de la particular mirada femenina sobre el món i de la nostra manera d’interpretar-lo.

Diversos documents ens permeten acostar-nos a la dona que fou Marguerite Yourcenar: un video-entrevista que circula d’ella a partir del programa Apostrophes que Bernard Pivot conduia, ja fa anys, en una cadena de televisió francesa en el qual s’entreveuen tots els matisos d’un rostre serè que, tanmateix, no exclou una mirada un pèl irònica i entremaliada, un llibre d’entrevistes que, sobre diferents aspectes del seu treball i de la vida, li feu Matthieu Galey i la petita obra d’Yvon Bernier el títol de la qual encapçala aquest article, tots ells en llengua francesa. També en la mateixa llengua se n’han escrit tres biografies. La primera va ser editada el 1990, la segona el 1995 i la darrera, el 1998; totes tres són escrites per dones i fruit d’una eventual relació amb l’escriptora o de la lectura assídua de la seva obra, seguida de la corresponent documentació. Les fotografies de les respectives cobertes corresponen a períodes ben diferents de la vida de Marguerite Yourcenar, en mostren aspectes força contrastats i s’adeqüen perfectament al contingut sobre el qual cadascuna posarà l’accent.

Josyane Savigneau insisteix en els éssers que van comptar per a ella, el seu pare, company privilegiat dels seus primers 27 anys i una mena de Pigmalió, Grace Frick, la dona que la convidà a Amèrica el 1939 i amb qui compartí quaranta anys de la seva vida i Jerry Wilson, ja esmentat, que morí dos anys abans que ella mateixa. També dóna a l’escriptura de l’autora el valor de teràpia compensatòria. Es tracta d’una primera aproximació que excel·leix per l’exactitud dels fets presentats, no contestats ni qüestionats amb posterioritat, tot i que el contingut en resulta força atapeït.

Al llarg de la segona biografia, l’autora, Michèle Sarde, parla directament a Yourcenar -l’apostrofa amb el “vous”- i situa el seu objectiu en descobrir-la a través de la seva obra que li fa de màscara. La presenta com una dona afligida, profundament adolorida pel seu desig d’homes incapaços de respondre-li, ferida que, d’altra banda, es constitueix en ferment dels seus llibres. Aquesta biografia transmet la convicció que vida i obra d’un autor són, sovint, indestriables, al mateix temps que insinua la relació entre la xarxa de personatges creats per l’escriptora i els éssers reals que formaren part de la seva existència.

La tercera obra ha eliminat el nom de la coberta, centrant-se en el cognom, i ha manllevat com a subtítol un pensament yourcenarià de Feux: “Què avorrit hauria estat ser feliç!”. Crec que, en conjunt, li fa molta justícia i lamento haver de dir que, fins ara, només en tenim traducció castellana. Insisteix en presentar “la vida d’un ésser exclòs de la felicitat, els esdeveniments i els rostres que inspiraren la seva obra i la perseverància en la pròpia realització ... un ésser que va voler que la vida rebuda fos d’utilitat”. Parla amb molta cruesa dels fets essencials que van marcar la vida de Marguerite, aturant-se llargament en els viatges que va realitzar, i remunta a les fonts de l’obra per a extreure’n el retrat dels qui van servir de model als seus personatges. Es clou amb el relat dels darrers anys de vida de l’autora que, finalment, va conèixer en la persona de Jerry Wilson -un altre homosexual- “l’amor serè i intel·ligent” que sempre havia volgut trobar.

Enmig de tota la passió i de tot el desig que pugué experimentar, la realització de l’esperit va ocupar en Yourcenar una part importantíssima, com ja apuntàvem a l’inici. És per això que, malgrat la dificultat de la tria, tanquem la present ressenya citant un dels seus pensaments, prou escaient en aquest nou segle que hem encetat, i que reflecteix la seva implicació-participació en la tasca de viure: “Il ne sera jamais trop tard pour tenter de bien faire, tant qu’il y aura sur terre un arbre, une bête ou un homme”(“Mai no serà massa tard per a obrar bé, mentre a la terra hi quedi un arbre, un animal o un home”).

Montserrat Gallart Sanfeliu. (Filòloga i traductora)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada